Reflexions sobre la nova Gramàtica de la llengua catalana i sobre la proposta de reforma ortogràfica – Elga Cremades

2 d'octubre de 2016

Dijous passat, 29 de setembre de 2016, el Ple de l’Institut d’Estudis Catalans va ratificar la Gramàtica de la llengua catalana (que podrem adquirir a partir del 23 de novembre) i  la Secció Filològica va presentar la nova Ortografia de la llengua catalana  (que en principi es ratificarà el 17 de novembre i veurà la llum a principis de 2017).

D’entrada, aquestes dues publicacions no haurien d’estranyar ningú, sinó més aviat al contrari: ens hauríem de preguntar per què els canvis (i l’actuació) no s’han produït abans. D’una banda, en matèria gramatical el marc de referència de la normativa era, fins ara, la Gramàtica catalana de Pompeu Fabra, publicada el 1918 i que deixava fora bona part dels fenòmens fonètics, morfològics i sintàctics del català que lingüistes, filòlegs i estudiosos han descrit al llarg del segle xx. Era una eina, doncs, que no responia ni a les necessitats dels parlants que en algun moment de la seva vida han de resoldre situacions que demanin usos acurats de la llengua, ni a les necessitats dels professionals que treballen cada dia amb el català (professors, correctors, tècnics lingüístics, escriptors, periodistes, estudiants, etc.).

D’altra banda, hem de tenir en compte que qualsevol procés d’estandardització lingüística implica una avaluació i una possible modificació de les propostes normatives establertes, una avaluació que ara per ara només havia estat parcial en el cas del català i que, per tant, era del tot imprescindible fer aquest pas. És en aquest sentit que Vicent Pitarch ha assenyalat que «és una obra de molta profunditat i fruit d’una rica participació d’experts» i que «respon als canvis que la llengua, un element molt viu, ha anat experimentant al cap del temps».

Entrant en els detalls de les obres, podem dir que, pel que fa a la gramàtica, hem de tenir en compte que el que es presenta és (com ja va deixar ben clar l’Institut d’Estudis Catalans en el comunicat de premsa que va emetre després del Ple) la primera gramàtica institucional de l’Institut d’Estudis Catalans (recordem que la gramàtica anterior era de Fabra, no de l’IEC). En conseqüència, tindrà caràcter normatiu. Quines implicacions té, però, aquest caràcter normatiu? Doncs, senzillament, que caldrà observar-la en els textos de formalitat mitjana o elevada i que hauria de servir com a model de referència per a totes les altres varietats. I és que no podem confondre la llengua (un concepte d’altra banda abstracte i amb multiplicitat d’accepcions) amb la normativa —una confusió que tendeix a aparèixer quan les diverses acadèmies lingüístiques proposen canvis en la prescripció ortogràfica o gramatical d’una llengua. La nova gramàtica no serà, doncs, un text que s’hagi de convertir en prescriptiu per a totes les produccions lingüístiques que realitzin tots els parlants en qualsevol moment i situació, sinó que s’haurà de seguir només quan el context comunicatiu ho requereixi. Independentment del que prescrigui o del que canviï, doncs, en els àmbits domèstics, familiars, col·loquials o quotidians tothom podrà mantenir els hàbits lingüístics que tenia fins ara. Dit això, cal fer notar que la Gramàtica amb què l’IEC ens obsequiarà el proper 23 de novembre sembla que seguirà al peu de la lletra aquella necessitat de relacionar descripció i prescripció de què parlava Joan Solà, per exemple, a la introducció del llibre Sintaxi normativa: estat de la qüestió. En aquesta obra, Solà afirmava que la reforma de la normativa —que ja en aquell moment, l’any 1994, considerava necessària i relativament urgent— implicava tant una «coneixença objectiva de la llengua real» com una «col·laboració dels lingüistes». Segons el que han afirmat Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya en diverses conferències, i segons el que s’explica al comunicat de premsa de l’IEC, sembla que és precisament això el que ha permès configurar la nova gramàtica: una descripció profunda dels diversos fenòmens que condueix a solucions consensuades per equips d’experts. I tot això s’ha dut a terme aprofundint en la idea de la composicionalitat de l’estàndard català, amb un recull de la pluralitat de tots els parlars i amb una consciència plena del que representa la variació lingüística. Tanmateix, encara caldrà esperar un mes i mig per veure quin és el resultat que ha donat tot plegat.

L’ortografia, d’altra banda, és l’obra que ha aixecat més polseguera. Tot i que el que es va presentar encara no ha rebut l’aprovació del Ple, alguns dels canvis proposats van transcendir gràcies al comunicat de premsa de què ja hem parlat. Tal com va explicar l’IEC i van reproduir diversos mitjans de comunicació, aquesta nova ortografia s’ha desenvolupat per diverses raons. D’una banda, s’ha intentat posar fi a la dispersió de materials que tenim en aquests moments: així, entre les Normes ortogràfiques de 1913 i l’ortografia normativa actual ja s’han produït alguns canvis, alguns dels quals van ser introduïts per Fabra i altres, per l’Institut d’Estudis Catalans. I, d’altra banda, s’ha intentat donar resposta al que diverses veus havien reclamat des de feia temps. Així, en alguns casos el que s’ha fet és, d’alguna manera, regularitzar la reproducció gràfica d’alguns fenòmens: és el que ha passat, per exemple, amb la introducció de la doble r en els mots prefixats i compostos que presenten el so vibrant [r] a l’inici del radical), l’ús del guionet de forma sistemàtica en el cas dels prefixos que s’apliquen sobre un sintagma com ara ex-directora general(forma que ara per ara era opcional al costat de la forma aglutinada, com es pot comprovar a la fitxa 2399/4 de l’Optimot) o l’accentuació de les formes baleàriques de la primera persona del present d’indicatiu d’alguns verbs de la primera conjugació. En altres casos, s’ha simplificat una norma particular, com ha passat amb els polèmics accents diacrítics: d’una llista de 150 mots amb accent diacrític sembla que es passarà a una llista de catorze mots monosíl·labs (bé/be, déu/deu, és/es, mà/ma, més/mes, món/mon, pèl/pel, què/que, sé/se, sí/si, són/son, té/te, ús/us, vós/vos). I, finalment, en altres casos s’ha fet una adaptació gràfica dels mots més apropada a la pronúncia: és el cas de la reducció de la dièresi en els derivats cultes en -al (no se solen articular amb hiat en cap cas) o de l’escriptura d’alguns mots recentment introduïts al DIEC (com aiatol·là, blog, cànnabis) o que no pertanyen encara al DIEC però que són d’ús freqüent i que de fet apareixen a la Neoloteca del Termcat (fitnes, gòspel o sushi, per exemple).

Les reaccions als canvis ortogràfics no s’han fet esperar. Certament, els canvis gràfics, per bé que comportin una simplificació, sovint són vistos com una modificació de la part «més visible» de la llengua, de manera que poden ser difícils d’assimilar. No es tracta, però, d’un canvi substancial en la fesomia de la llengua, sinó de petits retocs que el que faran serà aprofundir en aquella voluntat fabriana d’acostar la llengua escrita a la llengua parlada i d’assolir un estàndard funcional, modern, genuí i universal. No podem oblidar, en definitiva, que fins i tot la normativa fabriana —que és innegable que va ser aprovada amb un gran consens— va tenir detractors inicials, i que només el temps i avaluar de nou l’arrelament i la situació del codi normatiu ens permetran saber si els canvis poden contribuir positivament en el procés l’estandardització de la nostra llengua.

Elga Cremades és professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya i professora del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la Universitat Masaryk de Brno, a Txèquia. A la UOC imparteix l’assignatura La normativa de la llengua catalana, al grau de Llengua i Literatura Catalanes dels Estudis d’Arts i Humanitats. Les seves línies de recerca són la sintaxi catalana, la dialectologia, la sociolingüística (processos d’estandardització) i l’ensenyament del català com a llengua estrangera, àmbits en els quals té diverses publicacions.

(Visited 5 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Blog del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.
Comentaris
Deixa un comentari