Ramon Llull, un laic que utilitza la llengua del poble | Any Llull

Seguim celebrant l’Any Llull amb un text d’Antònia Carré que se centra en la diversitat de llengües utilitzades per Ramon Llul en les seves obres i el motiu de la seva varietat.

Per Antònia Carré – Centre de Documentació Ramon Llull UB
i col·laboradora docent del Grau de Llengua i Literatura Catalanes UOC

A partir del segle XIII, proliferen per l’Europa llatina occidental textos de tota mena escrits en les llengües vernacles de cada territori. El fenomen és indestriable de l’interès que manifesten els laics per accedir al món del saber, que fins aleshores havia estat en mans dels clergues i s’havia escrit en llatí (la llengua de les universitats medievals).

El desig dels laics (que vivien sobretot a les ciutats i que no sabien llatí) per entendre el món que els envoltava va fer proliferar les traduccions a diferents llengües vulgars de textos que tractaven de les matèries més diverses i que els aportaven el coneixement del món físic i de l’univers: filosofia natural, astrologia, geografia, cosmografia, medicina o cirurgia. Així mateix, es van traduir a les llengües vulgars obres de caràcter espiritual que calmaven les inquietuds religioses d’aquests laics i els proporcionaven elements per a la reflexió ètica i la pràctica de la vida cristiana: tractats morals, diàlegs pietosos, vides de sants, etc. Es van traduir també textos jurídics o historiogràfics, que proporcionaven elements per a la comprensió del funcionament real del món contemporani.

A la Corona d’Aragó, van aparèixer multitud de textos d’aquestes característiques escrits en llengua catalana i datats a les darreres dècades del segle XIII: compilacions jurídiques com els Usatges de Barcelona o el Furs de València dels temps de Jaume I, traduccions de textos morals com els Diàlegs de sant Gregori o la Llegenda àuria de Iacopo de Varazze, textos historiogràfics escrits directament en català com el Llibre dels fets de Jaume I (mort el 1276) o el Llibre del rei En Pere (1265-1288) de Bernat Desclot, traduccions d’obres de medicina com els Aforismes d’Hipòcrates amb els comentaris de Galè o la Chirurgia pde Teodoric Borgognoni, traduïda per Bernat de Berriac l’any 1311. Etcètera, etcètera.

És en aquest context de proliferació de textos escrits en la llengua que parla el poble que sobresurt la figura de Ramon Llull. Ramon Llull (1232-1316) –com Dante Alighieri (1265-1321) o com Arnau de Vilanova (c. 1240-1311)– és un exemple d’intel·lectual laic que s’esforça per esbotzar les fronteres que separaven els diversos camps del saber en interessar-se amb la mateixa passió per la filosofia, la teologia i les ciències d’aplicació pràctica.

Ramon Llull utilitza tres llengües per escriure els seus llibres, que varien segons el públic a qui s’adreça. Escriu en llatí quan vol convèncer els savis teòlegs de la Universitat de la Sorbona de les capacitats generatives i racionals de l’Art. Escriu en àrab quan vol convèncer els sarraïns de la superioritat de la religió cristiana. Escriu en català quan s’adreça als seus contemporanis per guiar-los en el camí de la bondat i l’espiritualitat. Llull sabia perfectament com era el món en què vivia i va copsar els canvis que s’estaven produint al seu voltant, per això va utilitzar diverses llengües en les seves obres.

Escrigui el que escrigui, Llull té sempre la mateixa idea al cap. I és que, com ens va ensenyar ja fa molts anys Jordi Rubió i Balaguer, l’obra de Ramon Llull té un clar sentit unitari. El Llull literat és indestriable del Llull doctrinari i apologètic: “Llull és sempre un teòleg en funció missionera”. No ho hem d’oblidar, això.