Mestís i rebel. Àngel Guimerà: un model de lluita per la llengua catalana

11 de novembre de 2021

Treball de Fi de Grau 2020_2 de Jordi Casadevall Camps, dirigit per Josep Daniel Climent Martínez

La relació entre Àngel Guimerà i la llengua catalana ha estat molt estudiada des del punt de vista del llenguatge emprat en la seva creació literària però no tant com un model de normalització i dignificació de la llengua. Les circumstàncies personals de l’escriptor (procedència castellanoparlant i mestissatge lingüístic familiar) i el seu descobriment, aprenentatge, adopció i defensa a ultrança del català (del seu ús públic i de la seva normativització) caracteritzen la presència de la llengua a la vida de Guimerà i es concreten en els conceptes de “mestissatge” i “rebel·lia” que donen títol al treball.

Aquest treball es divideix en tres parts. En la primera s’analitza la llengua des d’un vessant més personal, la condició de castellanoparlant de l’escriptor, el descobriment i l’aprenentatge del català oral i escrit després d’arribar a Catalunya procedent del seu Tenerife natal, la pervivència del castellà durant un temps i el seu procés de canvi i adaptació al català (paral·lel a l’adopció del catalanisme). S’aborda igualment el model de llengua que adoptà literàriament, anacrònic i arcaïtzant, que anà evolucionant de forma molt limitada.

La segona part repassa la relació de Guimerà amb el procés de normativització del català. L’escriptor s’incorporà al món de la Renaixença en un moment d’expansió de l’ús públic del català que coincidí amb la necessitat de modernitzar-lo, fet que provocà importants polèmiques davant de les quals ell s’havia d’involucrar d’alguna manera. S’examinen la seva reacció davant de les primeres propostes ortogràfiques, el seu posicionament com a director de La Renaixensa, la seva implicació en la formació d’una primera Acadèmia de la Llengua i la seva presència a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Es fa una sistematització de la seva posició davant de debats i polèmiques: reconeixement de la necessitat d’una autoritat lingüística, cessió de protagonisme als experts en la matèria, actitud conciliadora i eclèctica, fidelitat a un model arcaic però sense imposicions i, per fi, manteniment d’un esperit lliure i heterodox.

En la darrera part del treball s’estudia la llengua en tant que eina ideològica i política de Guimerà. A partir d’un catalanisme intransigent i incondicional, la seva acció fou desinteressada, patriòtica (més que partidista) i efectiva. Es repassa la seva trajectòria i el pas per diferents entitats catalanistes i s’analitza el seu pensament ideològic en relació a la llengua, expressat en diferents discursos, singularment en el d’obertura de la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Per últim, s’assaja un resum del seu ideari lingüístic, caracteritzat per una defensa de la identitat entre llengua i pàtria, el reconeixement del plurilingüisme de l’Estat espanyol, la necessitat d’igualtat i convivència entre llengües i la seva concepció del català com a llengua de trobada.

Enllaç: http://hdl.handle.net/10609/133767 

Autor / Autora
Comentaris
Deixa un comentari