En la mort de Martí de Riquer

Ha mort el professor Martí de Riquer. Romanista, medievalista, historiador de la literatura, investigador, docent i divulgador de llarga trajectòria, pertanyia a un model d’erudició i de mestratge que hom considera si no exhaurit, residual. Riquer ha estat, tothom s’hi avé, un dels mestres de la filologia del segle XX entre nosaltres.

La seva obra prolífica ha abordat d’una manera especial els grans de la literatura medieval i moderna -els trobadors, el Tirant, el Quixot…- i en la seva diversitat va des de l’edició de textos a l’estudi de l’armorial o de llegendes medievals com la de l’espasa de Vilardell, des de la identificació d’autories controvertides fins al relat viu sobre quinze generacions de la seva família, versió concentrada de la història del país sencer.

Certament, una sensació de pèrdua o d’acabament d’una època pot envair-nos i un hom hi pot ser més o menys sensible. Podem constatar, només de llegir els diaris, que la seva desaparició ha suscitat peces solemnes del gènere de la laudatio temporis acti. No hauríem d’aprofitar, però, la mort del mestre reconegut per reincidir en les nostres pròpies insatisfaccions o obsessions sobre el nostre món intel·lectual o acadèmic. Més aviat la seva obra i el seu tarannà haurien d’actuar d’estímul poderós a fer-ho bé.

Riquer encarnava una manera de fer construïda d’erudició meticulosa i presentació amena, d’aprofundiment i d’enllaços multidireccionals, d’arrelament i enlairament alhora, de rigor imprescriptible i d’esforç per adreçar-se a tothom que tingués interès en el que exposava, no únicament els especialistes. Vet ací el que ens pot servir per encarar presents i futurs que ens semblin més atractius.

Llegiu l’article de la nostra col·laboradora Antònia Carré.

Riquer a Escriptors.cat
Riquer de prop (El Núvol)