#AnyFabra
#AnyFabraUOC

Per Pilar Murtra

 

FABRA I LA LLENGUA DE LA UNIVERSITAT I LA CIÈNCIA 

 

Amb aquest text reprenem la sèrie sobre Pompeu Fabra i posem el focus en la llengua de la universitat i la ciència.

S’ha dit de maneres diferents que la gran obra de Fabra va ser fer del català una llengua de cultura moderna, apta per a tots els usos i capaç de satisfer totes les necessitats comunicatives de la societat del moment, incloent-hi les dels àmbits universitari i científic. Això ho va endegar en el primer terç del segle XX.

Ens volem centrar en la consideració que Fabra tenia de la llengua de cultura, el que ell anomenava llengua literària (diferent del llenguatge de la literatura), i pensem que les seves reflexions sobre els reptes que ell identificava en aquell moment ens ajuden avui a adonar-nos que alguns es mantenen i altres han canviat d’acord amb necessitats socials, culturals i científiques de l’època en què vivim. Per Fabra, segons Lamuela i Murgades (1984), la llengua literària era un sistema de mitjans d’expressió apropiats a un fi, un instrument refinat que mai no falla, adequat a les nombroses funcions que ha d’acomplir. Sistematitzar i ordenar els mitjans va ser el primer pas, el de la codificació. D’aquí que Josep Pla digués que Fabra fou «el seny ordenador de la llengua catalana». Ell, però, tenia molt clar, que no n’hi havia prou d’establir unes normes. En el discurs com a president dels Jocs Florals (1934), Fabra apunta els reptes pendents, segons ell, per a la plena consolidació de la llengua literària en aquell moment i de cara al futur. Amb ulls del segle XXI, el que diu és especialment rellevant tenint en compte, com diuen Lamuela i Murgades (1984: 74), que el discurs el fa «en un moment àlgid de la història de la llengua: aquesta gaudeix de la cooficialitat, disposa ja del DGLC, és ensenyada i s’hi ensenya en els diferents nivells de la docència». Quins són aquests reptes?

 

pompeu fabra universitats ciencia llengua any fabra

 

En primer lloc, pel que fa a l’aspecte formal («quant a l’obra de redreçament»), l’objectiu que destaca és la intel·lectualització amb la consegüent diversificació del vocabulari i ho explica així en el discurs esmentat: «seria un error de creure que ja no ens manca sinó de fer uns lleus retocs al sistema gramatical […]: en el moment que el català va penetrant en medis d’on fins ara havia estat bandejat, va veient-se com està encara inacabada l’obra de depuració del seu lèxic; cal refer els vocabularis tècnics; una infinitat de coses dels oficis, de les arts, de les indústries, són designades amb mots castellans; cada dia plouen les preguntes: com se’n diu en català de tal cosa?, les quals caldria sovint mudar en: com se n’hauria de dir en català de tal cosa?…».

Què diria Fabra de la situació actual? Potser el més remarcable és que, respecte a la seva època, trobaria molt positiu que disposem de més terminologia normalitzada de moltes més àrees temàtiques que aleshores i que col·laborem amb els especialistes de cada àmbit. Podem escriure en català sobre tecnologia de la informació, aprenentatge en línia, ciberseguretat, etc. Ara bé, potser se sorprendria de l’acceptació incondicional de la influència de l’anglès en la nostra llengua per part de molts usuaris experts; les preguntes que plovien aleshores, també avui es poden fer però no sols referides encara al castellà, sinó també a l’anglès. La diferència en relació amb aquesta última llengua és que hi ha una actitud menys combativa que abans amb el castellà. Les preguntes que ens hem de fer, tant els planificadors lingüístics com la comunitat universitària en general, avui són més aviat: «segur que els termes anglesos són més precisos?; segur que fan que la comunicació sigui més eficaç?». Avui el català lluita per mantenir-se en el món de la ciència i la tecnologia davant l’embat de l’anglès en primer lloc i del castellà en segon lloc. Tenim solucions de la llengua quotidiana o popular combinades amb aportacions de lingüistes i especialistes en la matèria en qüestió, amb definicions precises, però en els àmbits professionals específics i de divulgació el poder és de l’anglès. El perill és que l’ús reiterat i injustificat de manlleus de l’anglès pot acabar trencant l’equilibri intern que tota llengua necessita. Fabra va treballar per aquest equilibri.

 

pompeu fabra any fabra uoc universitat llengua ciència

 

Pel que fa al segon repte, relatiu a l’aspecte funcional («quant a l’obra de difusió de la llengua»), la fita que planteja en el discurs esmentat és que cal ensenyar la llengua literària, «cal fomentar el català, sobretot entre els qui millor poden difondre’n la coneixença en la massa parlant catalana: els qui escriuen per al públic i, des d’ara, els mestres. […] Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir a la influència pertorbadora de la llengua forastera, és la coneixença perfecta de la llengua materna».

«Els qui escriuen per al públic», els usuaris experts, cultes, eren els que havien de consolidar les propostes d’ús. Per a ell, en la seva època, aquests usuaris eren des dels escriptors fins als caixistes de les impremtes, passant pels periodistes i sobretot els mestres. Avui hi afegiríem clarament la universitat, com a responsable de vetllar per un model de llengua culta, moderna i funcional, apta per a les diferents àrees professionals, tècniques i científiques; i també com a responsable de transmetre’l a la societat fent que s’aprengui en nivells d’estudis superiors de diferents àmbits i especialitats. És lògic que la societat esperi de la comunitat universitària —personal acadèmic, estudiants i personal de gestió— que ajudi a consolidar el bon ús de la llengua, amb actitud innovadora, creativa, reflexiva i responsable. Si no es fa a la universitat, on es farà?

A diferència de l’època de Fabra, a més, les universitats (i la societat) tenim un altre repte molt important des del punt de vista lingüístic, social i cultural: fer compatible l’ús del català com a llengua pròpia amb l’ús d’altres llengües, especialment el castellà i l’anglès, de manera que es capaciti tota la comunitat universitària (sobretot els estudiants) per a viure i desenvolupar-se de manera efectiva en un món cada vegada més interdependent i connectat (termes de Bastardas, Boix i Torrens que adaptem: pàg.19). D’acord amb Albert Branchadell (2018), no volem construir una altra comunitat monolingüe, sinó ser «un exemple de convivència entre llengües i de reconeixement de la diversitat». És responsabilitat de tots aconseguir implantar el model que volem.

 


 

Referències bibliogràfiques

 

Portal Pompeu Fabra:

Lamuela, Xavier; Murgades, Josep (1984). Teoria de la llengua literària segons Fabra. Barcelona: Quaderns Crema.

Discurs presidencial de Pompeu Fabra dels Jocs Florals de Barcelona del 1934, dins Lamuela i Murgades (1984: pàg.199-206).

Bastardas, Albert; Boix-Fuster, Emili; Rosa. M. Torrens (coords.) (2018). El català, llengua mitjana d’Europa. Multilingüisme, globalització i sostenibilitat lingüística. Barcelona: Octaedro.

Branchadell, Albert, entrevistat per Núria Navarro a El Periódico de Catalunya, 4 de novembre de 2017.


Any Fabra UOC

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail