Pompeu Fabra: passat i futur del seu llegat (3)

20 de setembre de 2018
Pompeu Fabra Any Fabra UOC Pompeu Fabra Any Fabra UOC

#AnyFabra
#AnyFabraUOC

Per Joan Pujolar

POMPEU FABRA I EL MULTILINGÜISME

Posar el nom de Fabra al costat del terme “multilingüisme”, cal reconèixer-ho de seguida, és un perfecte anacronisme. Segons el diccionari Merriam-Webster, la primera aparició coneguda del mot “multilingual”, en anglès, és del 1938. És probable que en català la cosa arribés encara unes dècades més tard (segons el Corpus Textual de l’IEC, el 1968 de la mà del sociolingüista Francesc Vallverdú). Abans s’usava més aviat el terme “poliglot”, que no deixa de ser etimològicament la mateixa paraula, però en grec. Amb tot, no permetem que la coincidència etimològica ens desorienti. “Multilingüe” i “poliglot”, malgrat les complicitats genètiques, no volen pas dir el mateix, perquè tenen una història i uns usos diferents.

 

Pompeu Fabra Any Fabra UOC
D’esquerra a dreta, Ramon d’Alòs-Moner, Joan Coromines, L. d’Alòs-Moner, Pau Vila, Hilde Stein d’Aramon, Josep Maria de Casacuberta, M. d’Alòs-Moner, Pompeu Fabra i Ramon Aramon. Pirineu, febrer de 1935. Arxiu Fundació Pere Coromines

 

La juxtaposició de Fabra i multilingüisme sí que pot servir, en tot cas, com a provocació per considerar la posició de Fabra dins els contenciosos de poder i de saber del seu temps, que ocupa bàsicament la darrera dècada del segle XIX i la primera meitat del XX. Des de finals del XVIII, però sobretot a partir del segle XIX, els exercicis d’erudició i recerca sobre el llenguatge havien fet un tomb molt considerable, com havia passat amb les bases de l’economia, del pensament i de la política. Els segles anteriors (XVI, XVII i XVIII) es podrien anomenar, amb poques excepcions, com l’època fosca de la lingüística, que havia estat dominada per debats ara oblidats sobre els orígens del llenguatge sobre la base de la bíblia, o per la voluntat de demostrar la superioritat d’unes llengües respecte de les altres. En néixer Fabra, el 1868, els estudis de les llengües s’havien revolucionat del tot poques dècades abans. Herder i Humboldt havien popularitzat la idea que constituïen el cor de la “consciència nacional” i emergien els aparells de l’estat que coneixem ara, que aspiraven, entre moltes altres coses, a fer que tothom aprengués a llegir i escriure. El “descobriment“ del sànscrit havia provocat l’interès de comparar llengües, de forma que aparegué per primer cop un camp d’estudi que exigia als seus membres de conèixer i estudiar com més llengües millor (i no solament les clàssiques i les del veïns poderosos).

Cal tenir present, però, que aquest moment fundacional de la lingüística compartí moltes obsessions amb els estudis i debats sobre la raça. Si la llengua expressava l’esperit del poble, aleshores hom la volia neta i pura. D’aquesta època prové el concepte de “parlant nadiu”, que expressa aquesta conjunció entre allò cultural i allò biològic. I d’aquí provenen les sospites contra les comunitats bilingües o multilingües, les minories, les comunitats de frontera, els jueus, totes aquestes poblacions que semblaven néixer lingüísticament híbrides. Els poliglots, fixeu-vos, eren aquells que mostraven la capacitat d’aprendre llengües mitjançant l’estudi i l’esforç i que restaven, per tant, fora de tota sospita. Per tant, els conceptes de poliglot i de multilingüe han amagat tradicionalment diferències marcades entre els parlants, sobretot en termes de classe social.

En tot cas, ajuda a situar-se constatar que Ferdinand de Saussure (1857–1913) i Franz Boas (1858–1942) eren una dècada més grans que Fabra. El primer representa l’ambició d’obtenir el reconeixement de la lingüística com a disciplina autònoma. De fet, la paraula “lingüística” havia nascut ben poc abans que ell. El segon, fundador de l’antropologia nord-americana, representa el projecte de conèixer i inventariar les llengües ameríndies, és a dir, de tractar qualsevol llengua com a objecte d’estudi. Els seus deixebles de la mateixa quinta que Fabra, Leonard Bloomfield i Edward Sapir, contribuirien a fixar el dogma de fe que no hi ha llengües superiors i inferiors, i posarien les bases del que ara es coneix per “sociolingüística” a Europa i “antropologia lingüística” a Nord-amèrica. Fabra publicà el seu Ensayo de gramática del catalán moderno el 1891, el mateix any en què el danès Otto Jespersen presentava la seva tesi doctoral sobre el sistema de cas gramatical de l’anglès. Nikolai Trubetskoi, el qui ens faria després distingir els sons dels fonemes, tot just tenia un anyet. El 1906, amb el Congrés Internacional de la Llengua Catalana, es faria visible fins a quin punt els lingüistes i filòlegs catalans es mantenien en contacte amb l’avantguarda europea en la matèria.

L’obra de Fabra és perfectament coherent amb aquest context. Per una banda, ell participava d’un projecte de construir una llengua “nacional”, que havia de mostrar d’alguna manera el “geni” (com se’n deia aleshores) del poble català. Amb tot, ell ja podia abordar el tema sense embrancar-se en els debats espuris de caràcter racial. La seva actitud envers els “castellanismes” o “barbarismes”, per exemple, fou eminentment pragmàtica: no acceptis coses que fan mal d’ulls, i no emprenguis batalles que no pots guanyar. Però el gir estratègic clau fou, en definitiva, mirar més enllà de l’obsessió local amb el castellà ampliant la perspectiva a totes les llengües del nostre entorn i de la nostra tradició. La normativa fabriana es construí des d’aquest punt de vista, si es vol, multilingüe (o més aviat poliglot), la perspectiva que havia encetat la lingüística comparativa. Alhora, l’aparell conceptual d’aquesta lingüística incipient permetia de manera molt més fàcil identificar i aïllar els problemes i aplicar-hi el contrast de criteris (enlloc dels propis prejudicis). En això, de seguida es veié (i a Prat de la Riba no se li escapà) que Fabra jugava en una altra lliga que la majoria dels polemitzadors lingüístics del moment. En alguns aspectes, aquesta aproximació “científica” al llenguatge també tingué el seus inconvenients. En aquella època, ningú no discutí la idea de “racionalitzar” els pronoms febles; però ja se sap ara que la racionalitat no sempre ajuda a entendre com funciona una llengua.

pompeu fabra any fabra uoc joan pujolar
A.L. Kroeber, doctorand de Franz Boas i col•laborador d’Edward Sapir. Amb l’Ajut d’Ishi (a la dreta) documentaren la llengua Yana des de la Universitat de Califòrnia, dins el primer departament de lingüística de Nord-Amèrica, fundat per l’indo-europeista Benjamin Ide Wheeler, format a Alemanya. Foto del 1911.

 

En tot cas, tant les propostes com l’actitud de Fabra foren un èxit rotund. Ara mateix ja no ens sabem ni imaginar la llengua d’una altra manera de com ell la va establir. Fins els anomenats “secessionistes lingüístics” no saben gaire on agafar-se. Amb tot, cal reconèixer que vivim en una època molt diferent de la seva, una època en què el terme “multilingüisme” potser ja copsa molt millor fins a quin punt l’ecologia lingüística ha canviat. El monolingüisme de l’estat nació s’ha ensorrat entre els continus moviments de gent i les tecnologies que trenen les comunicacions a tot el planeta. Mentre el món sencer malda per aprendre una llengua internacional comuna, les nostres ciutats es tornen a omplir de gent que parla múltiples llengües. Qualsevol pot penjar vídeos a Youtube, o convertir el seu blog en un best-seller, i parlar i escriure de la manera que li sembli. A ningú li fan ànsia ja els bilingües o multilingües. Ben al contrari, tothom busca la manera que la canalla parli el màxim de llengües possible i, si pot ser, totes “com un nadiu”.

Per bé que el multilingüisme actual no és tant nou ni extraordinari com sembla, tot fa pensar que no era l’escenari que Fabra preveia quan realitzava els seus treballs “sense abandonar la tasca ni l’esperança”. Els canvis sempre comporten ansietats i, predictiblement, alguns actors del món de la llengua, com per exemple a França, s’atrinxeren i malden per aturar la pedregada a cop de decret. També s’han tornat a posar de moda els “predicadors lingüístics”, aquestes ànimes sensibles que ens mostren els estigmes que diàriament els surten a les llengües, i ens llegeixen els signes de la imminent apocalipsi. Vist des de la perspectiva de Fabra, potser el seu llegat més important serà, un cop més, saber no presentar aquelles batalles que sabem que no es poden guanyar.

Joan Pujolar, professor del Grau de Llengua i literatura catalanes UOC 

Setembre de 2018

 


Any Fabra UOC

(Visited 5 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Blog del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.