Pompeu Fabra: passat i futur del seu llegat (2)

19 de juliol de 2018
pompeu-fabra-i-la-codificació-del-català

#AnyFabra
#AnyFabraUOC

Per Elga Cremades  

POMPEU FABRA I LA SEVA OBRA A LA UOC

 

Una de les moltes coses que ens ha aportat aquest 2018 fins ara és, sense cap mena de dubte, més coneixements sobre Pompeu Fabra i, de retruc, sobre qüestions ortogràfiques, ortoèpiques, morfosintàctiques i lèxiques de la nostra llengua. La celebració de l’Any Fabra ha despertat interès a tot el territori, on s’ha desplegat un conjunt d’activitats particularment ampli que ens ha permès comprovar la importància del «primer i el més eminent dels nostres lingüistes» (Coromines 1971) encara ara i gràcies al qual hem enriquir l’estudi de l’autor en el marc de l’assignatura La normativa de la llengua catalana, del Grau de Llengua i Literatura Catalanes UOC

Una assignatura sobre la normativa d’una llengua no es pot limitar a presentar-ne la situació actual; és a dir, no ha de ser un recull de seqüències que indiquin «què és correcte» i què «no és correcte» (dicotomia d’altra banda que la normativa actual procura evitar), sinó que ha d’afavorir que l’alumnat reflexioni sobre els conceptes mateixos de normativa o estàndard, per exemple, i adquireixi coneixements suficients per poder conformar-se una opinió sobre les diverses decisions que es prenen en aquesta matèria. Així, és clau introduir la figura de qui va dotar la comunitat catalanoparlant d’un codi lingüístic funcional, modern i autònom, útil per a qualsevol de les necessitats comunicatives de la societat del moment i que, fins i tot satisfeia la funció identitària que ha de complir qualsevol llengua ––cal recordar que, com explica Joan Martí, «una llengua no és solament un mitjà de comunicació, sinó que està íntimament lligada al pensament i a les emocions del col·lectiu humà de què és pròpia» (Martí 2018: 23).

pompeu-fabra-i-la-codificació-del-català

 

En aquest context, el mòdul 2 de l’assignatura se centra en uns materials elaborats per Jordi Ginebra (que, com és sabut, és el comissari de l’Any Fabra), que recentment van ser publicats en format de llibre electrònic amb el títol Pompeu Fabra i la codificació del català (Ginebra 2018). El treball presenta una panoràmica de la primera fase de la codificació de la llengua catalana. No es tracta, doncs, de presentar la biografia de Fabra (això s’intenta complementar recomanant alguna de les obres que es poden trobar en aquest recull bibliogràfic) ni tampoc de fer un llistat complet de les obres que va publicar (que tenim disponibles en línia), sinó que el que es pretén és que l’alumnat adquireixi una idea del que va significar Fabra per al procés d’estandardització del català.

Per aconseguir aquest propòsit, cal contextualitzar la tasca del lingüista, és a dir, cal entendre com era la situació de la llengua un temps abans que entrés en escena, incloent-hi les circumstàncies que van afavorir-li (o van dificultar-li) l’empresa. Així, els materials de l’assignatura expliquen detalladament la situació de la llengua normativa durant el segle XIX i «fins a Fabra» i presenten els diversos corrents de pensament que hi havia en matèria codificadora (és a dir, els anomenats català acadèmic de tradició moderna encapçalat per Antoni de Bofarull, el català acadèmic de tradició antiga encapçalat per Marià Aguiló i el català que ara es parla encapçalat per Frederic Soler). Aquesta panoràmica permet a l’alumnat observar bàsicament dues coses: d’una banda, que el fet que no hi hagués una llengua normativa abans de l’IEC no significa que «regnés el caos», i de l’altra, que hi ha debats sobre qüestions de codificació lingüística que ––com la història––, es van repetint amb més o menys similituds.

 

any-pompeu-fabra-2018-pomeu-fabra-i-la-codificació-del-català

 

Un cop contextualitzat el període, però, cal focalitzar-se en la tasca de Fabra i en l’entorn que la va permetre. Així, el dossier que ha de llegir l’alumnat conté informació sobre la campanya lingüística L’Avenç i el paper que hi va tenir Fabra, sobre la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans i la materialització de la codificació a través de les Normes ortogràfiques (1913), el Diccionari ortogràfic (1917), la Gramàtica catalana (1918 ––si bé la que va ser normativa fins al 2016 és la 7a edició, de 1933) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932). A més, es presenten les idees de Fabra en relació amb la llengua normativa, i s’explica què vol dir que Fabra fonamentés la seva activitat codificadora en l’assoliment d’un model de llengua que fos modern, nacional (vàlid per a tot el territori), autònom però funcional i coherent, clar i lògic, proper a la llengua parlada però descastellanitzat i genuí (motiu pel qual Fabra recorria a la llengua si ho considerava necessari), basat en els criteris del monocentrisme (amb l’IEC com a ens codificador), la composicionalitat (amb elements de tots els dialectes) i el polimorfisme (amb diverses solucions per a un fenomen). Tot plegat, amb la col·laboració dels agents difusors (mitjans de comunicació, ensenyament, Administració, però també agents culturals com els escriptors) havia de configurar un model que pogués esdevenir un veritable estàndard: com explica Ginebra (2018: 33), «Pompeu Fabra treballà per codificar una varietat explícitament sistematitzada i formalitzada, supradialectal, que fos apresa i acceptada per tots els parlants com a neutra i com a representativa de llengua, i que identifiqués aquests parlants com a membres d’una mateixa comunitat lingüística».

Tanmateix amb la presentació de les idees no n’hi ha prou: cal exemplificar-ho. Els materials ho fan, en part, però precisament són les PAC les que permeten treballar més a fons aquesta qüestió. No es vol que l’estudiant simplement llegeixi textos sobre Fabra sinó que llegeixi textos de Fabra, que es familiaritzi amb les diverses gramàtiques, que comenti fragments de les Converses filològiques i que, en definitiva, sigui conscient del fet que, com recorda Joaquim Rafel, «Fabra mostra, en els seus diversos treballs, que coneix la naturalesa, l’estructura i el funcionament de la llengua millor que cap altre gramàtic o filòleg anterior o coetani i millor que molts dels posteriors» (Rafel 1991: 209).

 


Referències bibliogràfiques

Ginebra, Jordi (2018): Pompeu Fabra i la codificació del català. Barcelona: UOC.

Martí, Joan (2018): «Pompeu Fabra: alguns aspectes de la teoria de la llengua», Llengua Nacional, núm. 103 (Especial Pompeu Fabra), p. 23-26.

Rafel, Joaquim (1991): «Pompeu Fabra, entre la convicció i la disciplina», dins Joan Martí Castell (ed.), Processos de normalització lingüística: l’extensió d’ús social i la normativització. Barcelona: Columna.

 


 

Any Fabra UOC

 

(Visited 4 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Blog del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.