Conversar amb Antònia Vicens és, a més d’un plaer, un diàleg directe amb un autèntic pou de saviesa. La poeta i escriptora mallorquina, nascuda a Santanyí l’any 1941 i resident a Palma des dels anys setanta, és una des les forces vives de la literatura catalana contemporània, que ha conreat els reconeixements institucionals i civils més alts a què un autor pot aspirar a la nostra societat. Val a dir, però, que si la conversa és, a més, pública, la conversa es pot arribar a convertir en un acte d’aprenentatge col·lectiu.

Aquest era, precisament, el plantejament de la trobada “Antònia Vicens: flors, cavalls, ulls que tremolen”, celebrada el passat 23 de novembre a la flamant seu de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) a Palma. El funcionament era senzill: Antònia Vicens seria la protagonista de l’acte, un servidor hi conversaria, li plantejaria algunes qüestions sobre formació, aprenentatge, literatura i vida i seríem presentats per la professora Neus Rotger, dels Estudis d’Arts i Humanitats UOC, i per l’editora i amiga Maria Muntaner, responsable de la publicació d’un dels reculls de poesia de Vicens, Sota el paraigua, el crit (2013) o de la biografia en forma de conversa que publicàrem l’any passat, Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (2017), coincidint amb el setanta-cinquè aniversari de l’autora.

La conversa va ser fluïda i anàrem al gra, les presentacions càlides i també directes. Volíem escoltar, volíem sentir. Vicens no tenia clar —o això deia— si podria donar resposta a tot el que li demanaríem, però va fer gala una vegada més de la seva virtut de trobar una bona rèplica a qualsevol qüestió, de ser honesta, també, quan de vegades la resposta fuig del propi abast. Parlàrem del seu actodidactisme en el pla lingüístic i cultural, de mestratges, i més concretament del mestratge exercit pel també escriptor i apotecari de Santanyí Bernat Vidal i Tomàs, de la manera amb què Vicens encarà l’educació del seu fill des de l’altra banda del procés d’aprenentatge i de la universitat i l’educació reglada. “Qui és mestre i qui és deixeble?”, es demanava. “Quin és el dia que deixam d’aprendre alguna cosa de la vida?”.

També tractàrem aspectes de la seva obra, de la seva relació amb la llengua i amb l’ambient cultural del país al llarg de la seva trajectòria, i testimoniàrem la superació de l’estigma per la tria d’una llengua minoritzada i anorreada per la dictadura franquista —“Pobra Antònia”, li havien arribat a dir al seu entorn proper, “diuen que escriu. I en català!”— i també la manera amb què l’autora s’encara a les seves creacions més actuals. De fet, el títol de l’acte provenia del món poètic de les seves darreres publicacions.

Ens regalà, finalment, un consell dels que arrelen: “Si escrius, si dibuixes, si fas qualsevol acte de creació i t’és fàcil, deixa-ho. La creació sorgeix de les situacions en què és difícil”.

El vespre, en canvi, va transcórrer amb un ambient d’escalf total: una Antònia tranquil·la i sincera, un públic atentíssim i interessat i un missatge, el de l’aprenentatge constant, el de fugir de les facilitats, del mínim esforç, omplint-nos les butxaques de l’ànima.

Sebastià Portell
Barcelona, desembre del 2017

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail