Sovint els mots no són neutrals ni innocents, i les metàfores encara menys

Fem metàfores quan parlem d’uns fets amb paraules que no són pròpies d’una descripció literal i observable sinó d’un altre domini. Per exemple, quan de consultar webs en diem “navegar”, que és un terme de tràfic marítim.

La lingüística cognitiva (cf. Lakoff i Johnson, 1980; Lakoff,1993; Lakoff, 2004) ens parla dels poders comunicatius de la metàfora conceptual. El primer és que passa desapercebuda: parlar de “navegar” per internet ja ens sembla normal, no hi veiem metàfora, prenem el mot com una descripció objectiva d’uns fets.

L’altra gran poder és la capacitat d’evocació inconscient. Una metàfora ens activa automàticament el que tècnicament se’n diu un marc mental, és a dir, un conjunt de coneixements, records o creences, i l’aplica de manera inadvertida al tema de què s’està parlant. Per exemple, si parlem de “xoc de trens” per parlar de relacions entre governs, estem activant vulguem o no un marc mental que inclou desastres, danys i víctimes..

Per parlar d’un determinat tema podem utilitzar unes metàfores o unes altres de ben distintes, i això no és indiferent, ni sovint innocent. Per tant el que és molt interessant de les metàfores conceptuals és que ens revela alguns aspectes del pensament de qui les emet, i, al mateix temps que poden influir en el pensament de qui les llegeix o escolta.

Tornant a l’exemple anterior, per referir-se a una mateixa situació política no és el mateix parlar de “xoc de trens” que de “segar cadenes”. Si qui emet aquestes metàfores ho fa inconscientment, ens pot revelar una mica com pensa. En canvi, si qui ho fa de manera deliberada, una anàlisi ens pot revelar les seves intencions.

És obvi que el reflex als mitjans de comunicació de les relacions Catalunya-Espanya està ple de metàfores. Però darrerament m’ha cridat l’atenció una que miraré d’analitzar. Es tracta de l’ús massiu durant una setmana de maig dels mots “adoctrinar” i “adoctrinament” per parlar de l’escola catalana i els llibres de text que s’hi fan servir.

Alguns exemples en són els següents titulars: «Así se adoctrina a los niños en los libros de texto de Cataluña» (El Mundo, 17.05.2017); «El PP quiere reforzar la Inspección para evitar el adoctrinamiento en los libros de texto» (ABC, 16.05.2017); «Sindicato AMES denuncia “adoctrinamiento político” de libros textos primaria» (El Periódico, 18.05.2017); «Adoctrinamiento: Nadie vigila los libros de texto» (La Razón, 19.05.2017); «Los niños, víctimas del adoctrinamiento nacionalista en las aulas» (Libertad Digital, 02.05.2017, peu de foto).

Adoctrinar és un verb, derivat de doctrina, un nom, i per tant, l’evoca de manera inadvertida. Els mots adoctrinar i adoctrinament activen un marc mental que inclou una doctrina i unes persones que sistemàticament la transmeten.

Als que ja tenim una edat ens pot activar les classes de doctrina o catequesi que rebíem en col·legis religiosos. Als que no ha passat per aquesta interessant experiència els pot evocar el coneixement més o menys vague que puguin tenir dels mètodes d’ensinistrament del poble o de la militància en moviments o règims totalitaris – per exemple el maoisme, amb el llibre roig com a catecisme particular. Ambdós marcs mentals són equivalents per a la nostra anàlisi.

Quins són els elements del marc mental de doctrina, i prenem d’exemple la religiosa?

En primer lloc hi ha el catecisme, que és un llibret que recull tot un seguit de veritats (o dogmes) de la religió en qüestió. Per exemple (copio literalment d’un catecisme en castellà) «¿Quién es la Santísima Trinidad? – La Santísima Trinidad es el mismo Dios, Padre, Hijo y Espíritu Santo, tres Personas distintas y un solo Dios verdadero».

La doctrina catòlica defineix (o definia) aquestes proposicions com a “veritats de fe”. És a dir, s’assumeix que són veritat però atès que no estan suportades per evidències palpables cal creure-se-les de manera acrítica, per fe. En qualsevol cas aquesta acció està al servei d’un objectiu major: eixamplar el cos de seguidors de la doctrina.

Un altre element clau d’aquest marc mental són els catequistes: sacerdots o seguidors de confiança de la doctrina. Aquestes persones s’encarreguen de transmetre-la de manera efectiva. L’exemple funciona igual amb el dels moviments polítics i els seus comissaris o militants avançats.

Naturalment, es pot pressuposar bona fe en qui imparteix la doctrina i en els responsables de l’actuació: creuen que el que estan transmetent és veritat, només que potser és una veritat difícil de comprendre pels receptors, per la qual cosa és necessari un programa especial de difusió. Tot i que el marc mental també pot admetre casos de mala fe: els difusors i els creadors de la doctrina són conscients que estan transmetent continguts de certesa discutible, però igualment ho fan, al servei de l’objectiu major.

El marc mental de l’adoctrinament encara té altres elements subsidiaris. Hi ha els autors dels llibres de doctrina; aquestes persones estan al servei de la causa i redacten deliberadament els continguts de manera que siguin efectius comunicativament.

Finalment, tot aquest operatiu, que no és fàcil de posar en marxa, compta naturalment amb uns organitzadors: des d’una cúpula que ha decidit posar en marxa el mecanisme ensinistrador (els caps de l’Església, la direcció del Partit) fins a un elenc ampli de superiors o coordinadors directes de l’equip de persones que l’apliquen (els capellans superiors, els comissaris polítics).

En la metàfora de l’adoctrinament, tot aquest marc mental s’aplica, de manera inadvertida per al receptor, al domini de què s’està parlant: l’escola catalana.

Una metàfora és un conjunt de relacions entre elements dels dos dominis o marcs mentals – és el que la teoria en denomina “projeccions ontològiques”. En el cas que ens ocupa podem detectar-les fàcilment: els mestres són els catequistes; els llibres escolars són els catecismes; els autors dels llibres escolars són els redactors de la doctrina; els directors d’escola o institut són els religiosos superiors de centre; els responsables de la política educativa són els alts càrrecs de l’església.

Certament, ignoro si els responsables polítics catalans han ordit una estratègia d’ensinistrament i han donat consignes a les desenes o centenars d’autors de llibres escolars perquè responguin als seus objectius. Però el que sí em sembla força clar és que l’aplicació d’aquesta metàfora de l’adoctrinament reserva un paper molt trist, que de tan trist és poc creïble, al conjunt dels més de 60.000 professors i professores de primària de Catalunya: el d’uns peons acrítics que, de manera irreflexiva, sistemàtica i seguint consignes, actuen de catequistes amb l’objectiu d’influir deliberadament en unes ments infantils no formades.

Em sembla que un mestre d’escola a Catalunya és una mica més que això.

Fins aquí m’ha portat l’anàlisi d’una metàfora que es va utilitzar de manera sobtada, sistemàtica i simultània en molts mitjans de comunicació de l’estat espanyol a mitjans de maig passat. Tanta unanimitat lèxica es molt interessant. Fins i tot semblaria com si, paradoxalment, respongués a un adoctrinament dels propis redactors dels mitjans de comunicació; o potser fins i tot a una voluntat per part seva d’adoctrinar. Però aquesta ja seria una altra qüestió que amb tota seguretat no es pot abordar només amb mètodes d’anàlisi lingüística.

Referències:

Lakoff, G. (1993). “The contemporary theory of metaphor” en A. Ortony (ed.), Metaphor in thought, 202-251. New York: Cambridge University Press.

Lakoff, G. (2004). Don’t think of an elephant! Know your values and frame the debate: the essential guide for progressives. Chelsea Green Publishing.

Lakoff, G. y Johnson, M. (1980). Metaphors We Live By. Chicago: University of Chicago Press.

 


Salvador Climent és doctor en Filologia Romànica, en l’especialitat de Ciència Cognitiva i Llenguatge, màster en Lingüística Computacional i llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Actualment és professor de les següents titulacions de la UOC: grau de  Llengua i literatura catalanes, grau d’Humanitats, grau d’Antropologia i Evolució Humana (URV-UOC), màster universitari de Societat de la Informació i el Coneixement, màster de Traducció especialitzada i grau de Traducció, Interpretació i Llengües Aplicades (UOC-UVic).També és subdirector docent dels Estudis d’Arts i Humanitats.


Facebooktwitterpinterestlinkedinmail