VI Cicle Parlen els Experts UOC – Col·legi de Doctors i Llicenciats

Els mesos d’abril i maig s’ha celebrat el VI Cicle Parlen els Experts, organitzat pels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC i el Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya. Sota el títol Lectures de literatura catalana s’hi han impartit dues conferències sobre Joan Vinyoli i Joan Oliver, autors amb lectura assignada en els programes de Literatura catalana de Batxillerat.

En el colofó del recull d’articles i apunts sobre la poesia de Joan Vinyoli Neu, fang, rosada, constel·lació (Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2014), el poeta i filòleg Jordi Llavina, que va ser l’encarregat d’inaugurar el cicle d’enguany, s’hi confessava al lector: «Joan Vinyoli m’acompanya des de fa, exactament, trenta anys. […] Sempre n’he tingut necessitat, i ell, amb la seva poesia, sempre hi ha estat. Dubto que ja mai es faci escàpol dels meus dies». Aquesta poesia que acompanya, que es fa necessària i esdevé experiència de vida, va presidir des del primer moment la conferència «Vinyoli i el “viure poèticament”», en què Llavina va fer un repàs de la trajectòria literària de l’autor a partir d’una tria de poemes d’èpoques diferents.

Al llarg de la seva exposició, Llavina va reivindicar la complexitat de models i registres de Vinyoli i, en especial, la vessant mística i metafísica de la seva poesia en front de certes veus de la crítica, deutores normalment del materialisme històric hegemònic als anys cinquanta i primers dels seixanta, que en destaquen només els llibres propers al realisme i a la poesia de circumstàncies, que són, a parer seu, tanmateix indestriables d’aquells altres que busquen la matèria poètica en el cant, la mort, l’amor o la natura; en definitiva, en els fonamentals de la condició humana i de l’espai vital que l’envolta. Per Llavina el millor Vinyoli és el que connecta amb la puresa de la veu dels místics castellans, amb els poetes romàntics alemanys com Hölderlin i, sobretot, amb Rainer Maria Rilke, l’escriptor que va influir-lo d’una manera més determinant.

 

També la poesia de circumstàncies va tenir un protagonisme notori en la conferència de Jaume Aulet titulada «De Joan Oliver a Pere Quart. Tot un Ball robat». El professor de literatura catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Col·lectiu Pere Quart va explicar com Joan Oliver va aprendre de Josep Carner a convertir la literatura de circumstàncies en una peça permanent. Ho va il·lustrar amb un exemple. El 13 d’octubre de 1926 el Diari de Sabadell estampava el següent text de Joan Oliver: «Molts marits es pensar éssers fidelment adorats pel fet que llurs mullers són unes incomparables cuineres». Aulet en va desgranar els mecanismes interns per demostrar com un text tan breu i aparentment anecdòtic conté ja en essència el funcionament de la seva obra: l’esquerdament dels límits dels gèneres literaris, la ironia i el joc amb el llenguatge com a eina de representació de la realitat.

Aquestes característiques tan reconegudes i celebrades de la seva poesia són així mateix ben explícites en el teatre breu, que Oliver va publicar a la premsa però que deixaria més tard fora de la seva obra completa quan el 1977 va aplegar les peces teatrals en volum Teatre original (reeditat el 1999 a cura de Miquel Maria Gibert). Per Aulet, aquestes peces —com ara Joan, Joana, Joanet (1929)—, que es van publicar per primera vegada el 1989 a la col·lecció El Garbell d’Edicions 62 editades per Teresa Muñoz i que encara avui són molt poc conegudes, representen l’autèntica aportació d’Oliver al teatre català. Es tracta d’obretes d’un sol acte que fan palesa una concepció molt poc dramatúrgica del teatre, essencialment literària en definitiva, en què la paraula és la sola base per expressar les emocions i les idees que conformen la vida de l’home. Són, en definitiva, l’intent qui sap si estèril de corregir una desviació de l’escena teatral catalana que el mateix autor denunciava al pròleg de la seva adaptació lliure del Pigmalió de Bernard Shaw: «Entre nosaltres tothom ha oblidat des d’un començament que el teatre és sobretot literatura». I tanmateix, la realitat cultural del moment va decantar Oliver a provar de professionalitzar-se seguint els patrons de la comèdia burgesa amb obres que estiguessin en sintonia amb el gust dels espectadors, com Ball robat (1960), la comèdia psicològica potser més coneguda d’Oliver, per bé que poc representativa del seu estil literari.

 

Tant Llavina com Aulet van coincidir en un mateix objectiu pedagògic —entengui’s el terme en el sentit més proper a l’ètim grec: brindar unes claus de lectura dels textos a fi de mostrar i demostrar com l’obra d’un clàssic contemporani pot contribuir a formar els joves lectors d’avui. Un repte no pas menor que el nostre sistema educatiu té encara pendent d’abordar i de resoldre si no vol perdre definitivament la literatura com a matèria clau per entendre el món i l’ésser humà en la seva complexitat.

 

Olívia Gassol Bellet

Professora del grau de Llengua i Literatura Catalanes

Estudis d’Arts i Humanitats

Universitat Oberta de Catalunya

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail