Crònica de la ruta literària per la Barcelona vuitcentista organitzada des del grau de Llengua i Literatura Catalanes

Aquell matí plujós del primer dissabte d’abril no va impedir que una colla de vint interessats per la literatura catalana, guiats pels professors Josep Camps i Imma Farré, s’atansés a la ciutat vella de Barcelona amb una curiositat ben diferent de la de tots aquells que els envoltaven.

Des del Pla de Palau fins a l’Ateneu Barcelonès, vam mirar la ciutat com si en ple segle XIX estiguéssim. Envoltats per una massa informe de gents i llengües, llegíem els textos triats i entre les ombres dels edificis, dels carrers o de les cantonades crèiem trobar les imatges que van inspirar els grans mestres del segle XIX.

La suma de lectures i llocs va tenir un efecte màgic, així vam poder imaginar-nos com la canalla emprenyava al boig d’en Serrallonga a la plaça Colom; vam alçar el cap per a veure aquell pis del carrer Mirallers en què Verdaguer assistia als exorcismes; vam quedar-nos mirant aquella casa del carrer d’en Giriti i vam veure l’ombra de Gil Foix recentment arribat a Barcelona a la recerca de fortuna; vam escoltar a l’entrada del Liceu com el públic escandalitzat xiulava a Angelo Masini, el més gran dels tenors del moment; i vam sentir, dels llavis d’un nen, que al fossar de les moreres “no s’enterra cap traïdor”, mentre s’enduien el cos mort del seu pare botifler.

Totes aquestes escenes les recordarem més o menys difuminades, però el que no oblidarem serà la visita a la rebotiga de la rellotgeria de Frederic Soler, ara Restaurant Pitarra. Allí, Jaume Roig, propietari del local, juntament amb el seu pare que el regenta des de 1957, ens van obrir les portes d’aquest “museu” dedicat a la memòria d’en Pitarra que formalment és un restaurant. La tenacitat dels Roig, juntament amb l’ajut d’il·lustres clients, ha permès recuperar la memòria d’un dels nostres grans escriptors sobre el qual encara queden moltes obres per descobrir. Si no heu anat mai a aquest restaurant, aneu-hi i entreu al reservat de la primera planta; si no hi ha cap conspiració política que ho impedeixi, hi trobareu records, notícies, documents, publicacions i, fins i tot, la màscara mortuòria del gran dramaturg.

Perquè Frederic Soler, o Serafí Pitarra, com preferia signar les seues obres, va ser reconegudíssim al seu temps i per això té un monument al capdavall de la Rambla, molt a prop del Liceu i del Teatre Principal, allí on els “liceistas” i els “cruzados” feien de les seues, de la mateixa manera com fan avui en dia els aficionats d’equips rivals de futbol.

La visita ens duia aquí i allà, però amb pas ferm anàvem pujant per la Rambla fins que vam tombar cap a la plaça Sant Josep Oriol, al costat de l’església del Pi. Allí, entre pintors que recorden la bohèmia, vam observar i àdhuc escoltar la tertúlia de l’antiga farmàcia del Pi, acompanyats per l’estàtua d’un del seus intervinents més il·lustres, Àngel Guimerà. En aquest lloc vam immortalitzar la trobada i en Josep ens va dir que ens fixéssim en la placa que hi ha a l’estàtua d’en Guimerà; no en desvetllaré el misteri, perquè cal que hi aneu. Tot i això, puc donar-vos una pista, aneu al carrer Petritxol i trobareu la casa en què va morir qui hagués pogut ser el nostre premi Nobel, mireu la placa i trobareu la petita, però fonamental, diferència.

Aneu-hi, perquè la nostra memòria no es troba només en els grans monuments sinó també en racons aparentment insignificants que no serien res si no haguessin estat immortalitzats pels nostre prohoms del segle XIX.

Pere Bonfill Albiol
Estudiant del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail