laspiradora-de-ramon-llull-portadaPer Pau Gerez Alum

Els actes de commemoració del setè centenari de la mort de Ramon Llull (vid www.anyllull.cat) es complementen amb obres, com la que tenim a les mans, que permeten gaudir d’aquesta celebració més enllà del període cronològic de l’esdeveniment. Es tracta de la darrera novel·la de l’escriptora i professora col·laboradora de literatura catalana medieval a la UOC Antònia Carré-Pons, vinculada al Centre de Documentació Ramon Llull de la Universitat de Barcelona; unes dades que no haurien de  passar per alt en valorar la seva nova aportació literària.

A més, el fons i la forma de L’aspiradora de Ramon Llull (Barcelona: Meteora, 2016. 222 p.) trenquen les barreres generacionals: té un to divulgatiu o propedèutic molt adient a qui no s’hagi apropat mai a l’autor mallorquí, per exemple un públic jove. Aquí crec que es nota l’experiència vital de l’autora amb aquest tipus de lector.

La informació de la portada ens aboca a un cert conflicte. El títol conté termes en aparença anacrònics l’un respecte de l’altre i la il·lustració d’Eduard Serra, a manera de bust arcimboldesc (símil de la pròpia autora), encara sembla tenir-hi menys relació: la silueta d’un jove farcida de ferralla tecnològica. El conflicte empeny, doncs, a la seva resolució mitjançant la lectura.

Encara més, girem planes i llegim: “La primera història”. Per pura tafaneria anem a l’índex del final, mirant d’esbrinar quantes històries més hi haurà… i torna el conflicte. El llibre sembla estructurat en dues parts, la segona de les quals repeteix el títol de “La primera història”. Admeto que un cert punt de desconcert i desorientació em plau, m’enganxa, com els inicis de cada capítol de Breaking Bad.

Després, tot va rodat. La història succeeix a l’actualitat: la Blanca Picany, una publicista enamorada de la seva feina, rep l’encàrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya del disseny d’un anunci per a l’Any Llull. Engrescada amb la tasca, es capbussa en la biografia del filòsof i escriptor medieval. L’entusiasma l’afer i no perd l’oportunitat d’anar comunicant troballa rere troballa al Pol, el seu xicot. Aquest es dedica al periodisme d’investigació i comparteix, alhora, la seva nova inquietud amb la Blanca: l’interès pels efectes nocius de la societat de consum. Tot plegat ben actual i suggerent. De mica en mica, la trama arrossega els personatges cap a camins incerts, cap al conflicte i, de retruc, al lector.

La prosa d’Antònia Carré-Pons és fluïda, amb oracions breus sense recargolaments sintàctics ni adjectius innecessaris. Tendeix a l’anàlisi psicològica dels personatges, prescindint de les descripcions feixugues d’ambients. Les fugues cap al passat dels protagonistes expliquen el seu present, no són gratuïtes. En contraposició, hi ha un parell de decisions lingüístiques (suposem que editorials) que no acaben de fer el pes: la implacable catalanització de mots anglesos: paraules que, segurament, no tindran un recorregut gaire llarg en aquesta llengua, i el fet de no marcar ni en cursiva ni amb cometes els títols d’obres i produccions artístiques.

Per formació, Carré-Pons podia haver fet una versió novel·lada de la vida de Ramon Llull, però ens apropa a l’autor d’una manera indirecta, tal com va fer amb l’Espill, de Jaume Roig, a És l’amor que mou el cel i les estrelles (a la mateixa editorial Meterora, 2015).

antonia-carre-pons-meteroa
Antònia Carré-Pons | Imatge: Editorial Meteora

Ens va proporcionant informació sobre Llull a bocins, a mida que la protagonista de la novel·la necessita trobar-la per a la seva tasca de publicista.Ens interessa la història de la Blanca i del Pol per propera, les relacions paterno i maternofilials, amb els germans, amb la feina i entre ells mateixos queden ben dibuixades, creïbles. No ens trobem davant d’herois èpics distants o protagonistes estàndard o maniqueus. I, de sobte, apareix la figura de Llull.

Força aspectes de la vida de la Blanca i del Pol són un mirall de la de Llull, començant per la coincidència homònima de les dues Blanca Picany, la protagonista i la dona de Ramon Llull. D’aquesta manera, a través de paral·lelismes més o menys velats, l’autora ens convida a la reflexió o actualització del geni medieval. Com s’entendria des dels nostres paràmetres socials l’abandonament de la família o de la parella per a una mena de missió transcendent o crida vocacional? Què ens empeny a un canvi radical de vida? Com ens afecta? Com afecta aquells que ens envolten?

Sumades a aquest plantejament Carré-Pons ens proposa altres qüestions ètiques, com ara l’obsolescència programada, que pot semblar llunyana d’aquest nucli argumental inicial —presentar-nos la figura de Ramon Llull i de les seves decisions des de la mirada jove actual—, però que va prenent sentit a mida que avança la lectura. Així, per posar només un parell de casos d’interconnexió (en podríem dir intertextualitat), la traïció de l‘esclau de Llull podem aparellar-la a la d’un dels personatges de la novel·la, relacionat amb el reciclatge de residus tecnològics, o el continent mateix on s’esdevé tota la segona part que, en realitat, s’encavalca també amb la primera, tot repetint part de la història des d’un altre punt de vista.

Carré-Pons aprofita qualsevol dels meandres del fil argumental no solament per a navegar cap a la vida de Llull sinó també cap a la interpretació i l’estudi posterior de l’autor i de l’època. Hi trobem Lola Badia, Albert Soler o Anthony Bonner a l’actualitat, o les lectures que en feren Nicolau Eymeric o Giordano Bruno en el passat amb intencions ben diverses. També la influència en Rodoreda. Així, com qui no vol la cosa, aplica l’aforisme horacià del prodesse et delectare.

Al final de la lectura, el conflicte queda resolt… o no.

Pau Gerez Alum és professor col·laborador dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya, on imparteix l’assignatura Introducció a la literatura europea al grau de Llengua i Literatura Catalanes i al grau d’Humanitats.

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail