Segons el filòsof Ernest Gellner l’emergència dels nacionalismes s’ha d’inscriure en els processos d’industrialització, d’educació de masses i de reacció als canvis psicològics, culturals i socials produïts per la tecnologia, especialment durant el segle XIX. Contràriament a la visió habitual que contraposa nacionalisme i modernitat, per Gellner la tecnologia ha estat un element clau, tant en l’establiment i funcionament dels estats-nació, com en la formació d’identitats nacionals. Simultàniament la política dels estats-nació i les construccions simbòliques de les identitats nacionals han configurat decisivament la tecnologia, creant estils nacionals específics en algunes tecnologies i formes particular de resoldre els problemes tecnocientífics en una societat – el que els especialistes anomenen epistemologies cíviques.

El tecnonacionalisme consisteix bàsicament en la utilització de la tecnologia, les innovacions o les figures dels inventors per tal de construir i reforçar la identitat nacional; és una ideologia que explica el fet sorprenent que, segons el país, les invencions, per exemple, de la ràdio, la càmera cinematogràfica, l’aeroplà o la bombeta elèctrica són atribuïdes a persones diferents – normalment compatriotes. Però el tecnonacionalisme no és només una anècdota historiogràfica: la tecnologia sempre porta implícites relacions de poder i dominació, i tendeix a afavorir les elits que les promouen. Mitjançant la superposició d’identitat nacional i tecnologia s’aconsegueix emmascarar sovint les relacions de domini i altres formes de subordinació social, ètnica o de gènere. Un fenomen que a Catalunya es va viure a principis del segle XX amb la creació d’una imatge del obrer català com a “disciplinat, treballador, ufanós i amorós de la màquina”, en paraules de Pi i Sunyer.


Paral·lelament també ha fet fortuna el que podríem considerar la ideologia oposada, l’internacionalisme tecnocientífic, que actualment perviu especialment en molts discursos sobre la globalització. Des d’aquesta perspectiva la ciència representa l’única forma de coneixement immune al context social on es produeix i la tecnologia – com a mera ciència aplicada – es percep com un producte universal i homogeni, sense tenir en compte els processos d’adaptació, domesticació i configuració que caracteritzen el seu context d’ús.
Aquestes són algunes de les qüestions que es tractaran en l’assignatura “Ciència, tecnologia i cultura a Catalunya”, on el Dr. Jaume Sastre serà l’encarregat d’impartir la docència. En Jaume Sastre és també professor d’història de la ciència a la Universitat de Barcelona i especialista en la història de la divulgació i comunicació pública de la ciència.
L’assignatura ofereix, en primer lloc, una presentació detallada dels temes i conceptes més importants al voltant de la relació entre nació, nacionalisme i tecnociència. En segon lloc, s’analitzaran diferents episodis de la història de la ciència i la tecnologia a Catalunya: la controvèrsia al voltant del pla Cerdà i l’urbanisme “racional”, l’anomenat catalanisme mèdic i el paper de la tecnocràcia i els enginyers en la configuració del nacionalisme català.
Els materials de l’assignatura consisteixen, d’una banda, en un conjunt de lectures seleccionades (articles i capítols de llibres) i, de l’altre, en material docent elaborat específicament per aquest curs pel mateix prof. Jaume Sastre i pel prof. Jaume Valentines (historiador de la ciència de la UPC).

L’assignatura “Ciència, tecnologia i cultura a Catalunya” s’inscriu dins del Màster d’Estudis Catalans de la UOC. També la pots cursar lliurement a través de l’@teneu.

Eduard Aibar
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail