La història de l’art sovint ha privilegiat en les seves anàlisis la forma sobre la matèria (que d’aquesta manera es converteix en “medi” o “canal”) així com també ha reduït la matèria al “material” (entesa com a simple contingut passiu de la informació que aporta la seva formalització): la idea dóna forma activa a la matèria passiva. Però en els últims anys hem assistit a un creixent debat que defensa que cal anar més enllà de les categories de coneixement tradicionals per donar cabuda a una ontologia o ontogènesi, capaç de reordenar les relacions entre discurs i matèria, o entre objecte i subjecte. En aquest sentit, l’anomenat nou materialisme intenta distanciar-se de la fal·làcia hilemòrfica tan present en la nostra cultura: la divisió entre “nosaltres” (humans, coneixement, significat, forma) i “ells” (el món real dels objectes, les coses, la materialitat, gairebé sempre considerada passiva i sense significat amb relació als signes).

En termes generals podem afirmar que l’art del segle XX ja es mou dels materials estables i nobles cap als materials més inestables, dinàmics i fluids. Durant les ultimes dècades els materials vius (com teixits biològics, plantes, animals), materials líquids (aigua, llet, oli…), materials intangibles (llum, aire), materials sòlids però inestables (plàstics, cera), material d’informació (per exemple, informació digital inscrita en els circuits electrònic) o materials sintètics han generat una important confusió conceptual respecte a la materialitat inscrita en la pràctica artística. Avui en dia, tant els materials
com la seva estabilitat ja no són el que solien ser, ni el material por ser considerat un element menor, ni l’estabilitat dels materials és l’única possibilitat per a la ferma constitució d’una obra d’art, i això repercuteix clarament en els seus processos de creació, producció, exhibició, recepció, distribució, valorització, arxiu, conservació o restauració, i alhora provoca importants mutacions epistemològiques en els mateixos estudis sobre l’art.

L’assignatura “Les Arts Visuals a Catalunya: Materialitat i Subjecte”, ofertada en el marc del Màster d’Estudis Catalans, s’articula en base a aquests dos eixos temàtics interrelacionats , la materialitat i el subjecte, que configuren la recent història de les arts visuals a Catalunya, contextualitzada en el seu entorn social i cultural en constant diàleg amb el panorama internacional. D’una banda partim d’una panoràmica de l’art contemporani català, dels seus temes, artistes, obres, exposicions, institucions, crítics, teòrics o agents destacats de l’ecosistema cultural en relació al context i les dinàmiques internacionals. D’una altra banda treballem els dos eixos temàtics en relació amb la història cultural del segle XX, tot establint connexions transversals amb el pensament filosòfic i social així com amb la comunicació audiovisual i altres disciplines afins. D’aquesta manera assolirem una doble articulació històrica i temàtica que ens permetrà aproximar-nos a la realitat complexa i interdisciplinària de les arts visuals contemporànies catalanes, i ser capaços de fer una lectura multidimensional de les pràctiques artístiques. Aquesta assignatura s’inscriu dins del Màster en Estudis Catalans de la UOC. L’assignatura també es pot cursar lliurement a través de l’Ateneu.

Pau Alsina
Professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC

Facebooktwitterpinterestlinkedinmail