Paisatge, cultura, nació

13 de setembre de 2013

En la societat actual el terme ‘paisatge’ ha adquirit un ús freqüent i polisèmic. Les multituds de les grans conurbacions surten els caps de setmana cap a la resta del país –interior, muntanya, costa– a la recerca de “paisatge” on passar el seu temps de lleure. A casa nostra se n’han fet programes de televisió com Catalunya des de l’aire o El paisatge favorit de Catalunya.

La preocupació pel paisatge i per la preservació dels seus “valors” ha dut, per exemple, a celebrar seminaris i jornades, a crear l’Observatori del Paisatge i a establir criteris i normatives. En les ciències socials i humanes el terme apareix profusament els darrers anys com a concepte teòric i en sentits ben diversos. No és el mateix per a la geografia cultural, per a l’antropologia, per als estudis sobte art i visualitat, per als estudis literaris o d’arquitectura del paisatge…

Autèntic fenomen cultural, el paisatge es constituí inicialment com a gènere pictòric i les seves concrecions, no exemptes de condicionants sociohistòrics i ideològics, seleccionen espais i en rebutgen d’altres, revelen i oculten alhora, alteren la nostra percepció i la condicionen. Sovint és buidat de les relacions de treball i propietat que el crearen per fer-ne únicament objecte de contemplació estètica, per part d’un observador extern i ociós.

El paisatgisme pictòric té una fèrtil tradició en la cultura catalana dels segles XIX i XX i, junt amb altres fenòmens –com l’excursionisme o el teatre i els seus decorats– contribuí a emblematitzar determinats espais, panorames, escenaris… (el Montseny, Olot i els seus entorns, el Mediterrani…) i els identificà amb la nació.
Una identitat requereix, entre altres coses, un paisatge propi. Algunes de les percepcions fixades pel romanticisme o bé l’ordre, les imatges i els jardins creats pel Noucentisme encara exerceixen la seva fascinació i cal aprendre a llegir-los críticament.

 


En l’assignatura “El paisatge i l’art català dels segles XIX i XX” del nou Màster Universitari en Estudis catalans de la UOC resseguirem el paper jugat pel paisatge pictòric en la cultura catalana del segle XIX i XX. Ens hi guiarà Xavier Castanyer, doctor en història de l’art, que ha estudiat a fons la figura del pintor i ceramista noucentista Josep Aragay  sobre el qual ha publicat recentment la seva tesi i és a punt de treure a la llum el dietari del viatge a Itàlia de l’artista. L’assignatura també es pot cursar lliurement a través de l’Ateneu.

Narcís Figueras Capdevila
Professor del Grau de Llengua i Literatura catalanes i del Màster d’Estudis Catalans

(Visited 2 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Blog del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari