El 6 de juliol ha fet cinquanta anys de la mort de William Faulkner, Premi Nobel de Literatura de 1949. A propòsit de l’efemèride recuperem el primer article publicat a la premsa catalana sobre el cèlebre novel·lista.
Ramon Esquerra i Clivillés (Barcelona, octubre de 1909 - desembre de 1938?) va desenvolupar una intensa activitat crítica a partir del febrer de 1932, que disminuí bruscament amb l’esclat bèl·lic i revolucionari de 1936, fins a l’estroncament definitiu amb la seva desaparició al front de l’Ebre. Compaginà aquesta tasca amb la de professor de l’Institut Francès de Barcelona i de l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, la de traductor de literatura francesa i anglesa, i la d'estudiós de la literatura.
Lectures europees, editat per Publicacions de “La Revista” el gener de 1936 i reeditat el 2006 per l’Albí Edicions, és l’únic títol d’Esquerra que testimonia la seva activitat periodística. El llibre, que s’elaborà gairebé en la seva totalitat a partir d’articles que havien aparegut en diaris i revistes, enclou els principals nuclis temàtics de la seva crítica. Un dels textos compilats va ser «Presentació de William Faulkner» (El Matí, 20-III-1934). Lectures europees és, de fet, no només el primer llibre publicat a Catalunya en què s’aborda la figura de Faulkner, sinó també el primer en què es detecta, s’analitza i s’aplaudeix amb entusiasme la interessant revolució que s’estava lliurant en la novel·lística nord-americana d’aquells anys gràcies, en bona mesura, a la imbricació de la tradició europea amb la cultura del cinema.
Santuari, la sisena novel·la de William Faulkner, va ser publicada als Estats Units el 1931. Encara un any abans, des de les pàgines del Times Literary Supplement es lamentava el desconeixement del novel·lista per part no només del públic britànic, sinó també dels seus compatriotes. Amb aquesta novel·la la fortuna del narrador va fer un tomb. Faulkner, que arribà al Regne Unit acomboiat per Richard Hughes i Arnold Bennett, a França per André Malraux, i a Espanya per Lino Novás Calvo i Antonio Marichalar, va tenir en Ramon Esquerra el seu únic valedor en el món literari català de preguerra.
El comentari sobre Faulkner posa de manifest que Esquerra va ser un crític molt atent a l’actualitat, lúcid i valent: no es pot perdre de vista que l’article, publicat al diari catòlic El Matí pocs mesos després d’aparèixer la traducció castellana de Santuari, elogia una novel·la de temàtica irreverent i molt escabrosa -”no hi manquen assassinats, violacions, ni linxaments”-assenyala. Amb molt bon criteri Esquerra l’incorporà a Lectures europees: volia abanderar la fama d'un novel·lista que posseïa un estil literari únic i que havia sabut plasmar, com ningú, i de manera descarnada, l’autèntica Amèrica de la llei Volstead.
"Presentació de William Faulkner"
Una de les darreres revelacions de la fecunda novel·lística anglosaxona és William Faulkner, americà del Mississipi, de trenta-set anys, autor de diversos llibres, i entre aquests, de Sanctuary, novel·la escrita l’any 1931. D’aquest llibre, André Malraux, que ha prologat l’edició francesa, n’ha dit que era «la intrusió de la tragèdia grega en la novel·la policíaca».
El judici, en un sentit, és exacte. Sanctuary s’emparenta amb la tragèdia grega, per l’ambient de terror, de fatalitat que plana constantment sobre la novel·la. Amb la novel·la policíaca, pels seus personatges: gangsters i altra gent d’aquest món tèrbol dels fora de la llei.
La novel·la és una novel·la cent per cent americana, complement de les de Sinclair Lewis, Theodor Dreiser, John Dos Passos i Sherwood Anderson. Mentre aquests autors ens han presentat l’Amèrica de la superfície, dels homes de negocis, del treballador del camp, dels habitants de les grans ciutats, Faulkner ens mostra l’Amèrica dels baixos fons socials. Novel·la de gangsters, ens mostra l’espectre brutal i repugnant de l’underworld americà, que els films i la literatura detectivesca ens havien silenciat, i del qual sovint solament en coneixíem l’aspecte exterior, dinàmic –la lluita, el contraband, l’assassinat-, però n’ignoràvem la baixesa de la vida de cada dia i els seus apetits i sentiments.
En Sanctuary ens apareixen ben cruament. No hi manquen assassinats, violacions, ni linxaments, i l’estil peculiar de Faulkner, no fa sinó fer més punyent i sarcàstica la narració.
L’anècdota és banal: uns quants fets diversos muntats en sèrie. El que hi ha de veritablement interessant –a part el món, ben poc exemplar, certament, que pinta amb cruesa absoluta- és l’estil de l’autor i el seu art de combinar els elements de la novel·la en forma tal, que poques vegades s’ha aconseguit en una novel·la moderna crear un ambient tan repugnant i terrorífic, com en aquesta. Els personatges ja de per si no són per a entusiasmar a ningú. Faulkner arriba a provocar la mateixa sensació d’angúnia i de malestar que podrien provocar en el seu lector la presència i el tracte amb criminals autèntics. Els fets de la novel·la adquireixen una intensitat tal que el lector es troba totalment submergit sota la quantitat d’horrors que conté la novel·la. «Todo resulta en Faulkner tenebroso, siniestro, terrorífico», ha dit Antonio Marichalar, en el pròleg de la traducció castellana. És la millor síntesi que es pot fer d’aquesta obra.
Essent així, ¿com és possible, pot dir-se, que Arnold Bennett hagi dit, de Faulkner, que és l’home del futur («Faulker is the coming man»)? La resposta es troba en aquelles condicions de suggeridor de sensacions, d’un clima que arriba a absorbir el lector. L’estil de Faulkner, cinematogràfic com el de tots els autors americans, amb canvis de plans i totes les transposicions de la tècnica del cinema a la literatura, reïx a meravella per a suggerir i donar intensitat dramàtica als temes, ja de per si melodramàtics. La manca de literatura, l’exposició dels fets de manera crua, esquemàtica, gairebé a la manera dels fets diversos dels diaris americans, contribueixen a donar a la novel·la un regust de document, que fa més intens encara, i més vivent, tot el que hi succeeix.
Teresa Iribarren
