De com un treball de final de carrera es va convertir en article

En l’exemplar corresponent al segon semestre d’aquest any de la revista Randa va aparèixer, finalment, un article que vaig escriure jo mateix a propòsit de la realització del meu treball de final de carrera de la UOC, que havia acabat alguns mesos abans. El títol del treball és Joan Ramis i La nouvelle Héloïse de Rousseau. Una lectura rousseauniana de l’obra dramàtica de Ramis, i el podeu consultar al Repositori O2, i també hi ha un enllaç al document a LletrA. A l’article de la revista Randa només s’hi pot accedir en paper. La referència completa és la següent:

López Vivancos, Xavier (2012) “Una lectura rousseauniana de l’obra dramàtica de Joan Ramis”. A: Randa (núm. 69, octubre, pàg. 5-24). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Espero que tots dos formin part ben aviat d’una base de dades bibliogràfica completa sobre Rousseau en llengües iberoamericanes. Efectivament, la proposta del meu treball era posar en relació Jean-Jacques Rousseau, sobretot a través de la seva novel·la Julie ou la nouvelle Héloïse, i Joan Ramis i Ramis, dramaturg menorquí, dues de les figures cabdals de la Il·lustració, en llengua francesa, d’una banda, i en llengua catalana, de l’altra. I també, tal com vaig intentar demostrar en el meu estudi, dels primers batecs de l’esperit preromàntic que va travessar l’època i els seus fruits. En no trobar cap vincle documentat entre els dos personatges, el que havia de ser un treball sobre la influència de Rousseau sobre Ramis, en el marc de la Menorca il·lustrada del set-cents, es va convertir en un exercici de literatura comparada. Com que vaig prendre com a punt de partida els aspectes sobretot temàtics de La nouvelle Héloïsei vaig donar prioritat a l’obra principal de Ramis, la seva Lucrècia, el tema objecte de l’estudi va ser el tractament de la virtut en totes dues obres. D’aquesta manera, vaig salvar també una altra qüestió gens negligible d’aquesta empresa, la diferència de gènere: La nouvelle Héloïse és una novel·la epistolar, i Lucrècia és una text dramàtic. 

En el TFC, és clar, em vaig poder estendre en molts dels detalls que contenia la meva proposta, però, per a l’article posterior vaig haver de centrar molt més la meva anàlisi en algunes de les qüestions que vaig considerar més rellevants. Em vaig plantejar, a més, el repte que el resultat no fos un mer resum, i que l’article aportés algunes noves consideracions sobre el tema nuclear del TFC o, fins i tot, que seguís el fil d’aspectes que, en un primer moment, potser m’havien semblat més anecdòtics, i que, ara, en un altre mitjà, podien adquirir més interès. De fet, aquest era el segon gran repte: traslladar l’estil més acadèmic del TFC a un registre que en podríem dir més divulgatiu o periodístic, sense abandonar el criteri de rigor que requeria, introduint-hi algun element que actués com a crida, com ara el descobriment que Rousseau havia enviat una carta a un seu amic en què reflexionava sobre la possibilitat d’anar a passar els darrers dies de la seva vida a… Menorca! Això podria convertir-se en el pretext per fer una novel·la de ficció històrica o, per què no, per escriure el guió d’una pel·lícula. Això, però, de moment ho deixarem per a més endavant. 

Espero que la narració d’aquesta experiència us hagi aportat alguna idea o que, simplement, hagi satisfet la vostra curiositat.

Xavier López Vivancos

Llicenciat en filologia catalana i membre de la comunitat Alumni de la UOC