Antònia Carré, consultora de Literatura catalana medieval

1 de juny de 2012

Antònia Carré és doctora en Filologia catalana per la Universitat de Barcelona i consultora a la Universitat Oberta de Catalunya des de l’any 2000.

Carré és autora d’una edició comentada de l’Espill, de Jaume Roig, que conté una traducció al català modern  (Quaderns Crema, 2006). Amb l’heterònim d’Antònia Carré-Pons, també ha publicat, de moment, una novel·la satírica, Jo també vull ser funcionari (Proa, 2010), una novel·la juvenil, I què faràs ara, Clara? (Columna Jove, 2001, 3a ed.), i un llibre de prosa poètica, Abecedari ignot (Omicron, 2005).

Antònia Carré també és una de les impulsores de sciència.cat, una eina digital que pretén posar a l’abast dels estudiosos i del públic culte informació sobre les obres de caràcter científic i tècnic que van circular en llengua catalana durant l’edat mitjana i el primer Renaixement (segles xiii-xvi), tant en redacció original com a partir de traduccions. Aquesta eina conté un apartat titulat “Temes”, en què es difonen continguts científics, i de vegades literaris, que estudien els participants en el projecte.

Com a consultora del Grau de Llengua catalana i literatura de UOC, assisteix les assignatures Literatura catalana medieval i Narrativa catalana medieval.

Ara ja fa temps, l’Antònia Carré va exercir de docent tant a la universitat com a l’educació secundària. En aquell cas, la docència era presencial, i aquesta circumstància li permet comparar les dues experiències, la presencial i la no presencial, i afirmar que justament el principal handicap de realitzar les tasques docents a distància o de manera virtual és l’absència de contacte humà, entès en el sentit més tradicional. Creu, però, que aquesta limitació queda contrarestada i superada per la gran motivació que percep en l’alumnat de la UOC, que manifesta una evident capacitat d’autonomia en l’aprenentatge, naturalment facilitada, d’altra banda, per les condicions de l’entorn virtual. Dels estudiants de la UOC també ha rebut comentaris satisfactoris relacionats amb els materials de les assignatures que imparteix, ja que opinen que són bons, que estan ben explicats i actualitzats, i que recullen les aportacions de la investigació més actual.

Carré destaca com a molt positiva la interacció entre estudiants i consultors i consultores, i amb aquest fi considera important motivar la participació virtual de l’alumnat, ja que el debat i el diàleg –explica– estimulen l’estudi dels continguts que es discuteixen, permeten que s’incideixi en els temes o aspectes de l’assignatura més rellevants o complicats –com passaria en una sessió presencial–, i, a més, resulten molt enriquidors perquè els estudiants hi poden aportar els seus coneixements, que de vegades provenen d’altres disciplines acadèmiques.

Entre els recursos que permet l’entorn virtual, i que acosten l’ensenyament a distància a una classe presencial, Antònia Carré hi destaca la incorporació de conferències com a material d’estudi, de les quals diu que són molt instructives i que assenyalen el camí a seguir per l’aprenentatge virtual. Comenta, per exemple, que hi ha universitats americanes que ofereixen cursos a distància sense haver de pagar res i que es basen en classes magistrals enregistrades, és a dir, conferències que l’estudiant pot visualitzar tantes vegades com vulgui o com necessiti. Encara en relació amb aquesta mena de recursos, Carré afirma que els dos tipus de docència –la virtual i la presencial– cada vegada tenen més punts en comú. Els materials docents, virtuals, propis de la docència a distància, per exemple, ja són incorporats per les universitats presencials. I les universitats virtuals incorporen, al seu torn, les classes magistrals en petites dosis, que són les conferències.

Si abans s’ha esmentat un handicap de la docència virtual, ara se n’esmenta un gran avantatge sobre la docència presencial. Segons Antònia Carré, la docència virtual facilita un contacte més humà amb l’estudiant, una relació més personal, perquè –diu– “la màquina crea la distància necessària per a l’aproximació, que de l’altra manera és inviable per prudència”. Creu Carré que la docència virtual permet que es trenquin algunes barreres, com la de la vergonya de l’estudiant, que potser no gosaria plantejar presencialment en una aula segons quin dubte o qüestió, però que sí que l’acaba formulant a través de l’ordinador, amb un correu electrònic personal. La docència virtual –conclou Carré– permet desterrar malentesos molt bàsics sense ofendre ningú. Entre les consultes que els estudiants acostumen a fer-li, explica que destaquen les preguntes sobre la bibliografia que han de llegir o sobre altres referències que han trobat a la xarxa, cosa que creu que demostra el seu interès i autonomia. També li plantegen preguntes de contingut, per aclarir conceptes o per entendre bé matisos del material docent.

Antònia Carré fa una valoració molt positiva de la seua experiència com a consultora de la UOC, ja que la humanitat i els coneixements de l’alumnat l’han enriquit molt, i alhora la docència l’obliga a actualitzar-se cada dia.

Mònica Montserrat Grau

(Visited 2 times, 1 visits today)
Autor / Autora
Blog del Grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC.
Etiquetes
Comentaris
Deixa un comentari