Pel que se sent, pel que es veu, pel que es respira en l’ambient, tendim a percebre que vivim alhora en una època de multidisciplinarietat, d’una certa desubicació, de necessitat de reinventar-se, d’intromissions professionals, de competència agressiva i fins i tot bruta, etc. En els darrers temps també se sent molt a parlar d’excel·lència, i serà important interioritzar aquest terme amb vista al futur acadèmic i professional (i, per tant, també personal) que desitgem forjar-nos i assolir.
El temps de crisi també porta a pensar des d’un punt de vista pragmàtic, “de profit”, i tradicionalment hi pot haver estudis considerats de més profit que uns altres.
Tots aquests conceptes que acabem d’esmentar se’ns barregen al pensament a l’hora de decidir què volem fer a la vida, i és indubtable que cal que els tinguem en compte, però amb un enfocament positiu, amb un esperit constructiu. I aquest enfocament positiu i constructiu ens hauria de dur a pensar en els termes convicció, devoció i pragmatisme com a eixos sobre els quals decidim el nostre futur personal.
Segons com es miri, pot semblar que la convicció i el pragmatisme són conceptes oposats, però segur que acabarem convenint que no en són pas, d’oposats, sinó que poden ser complementaris i que l’un pot reforçar l’altre. En realitat, la convicció, la devoció i el pragmatisme s’interrelacionen.
La convicció no és altra cosa que tenir les idees clares i actuar sempre amb fermesa i convenciment. Si des de sempre ens ha agradat la llengua i/o la literatura, si fins i tot potser hem militat en accions de defensa i promoció de la llengua i la cultura pròpies, per què no fer d’aquesta militància la nostra professió? I aquesta decisió no coincideix amb la que prendríem si ens guiéssim per la devoció? Actuar conseqüentment amb allò en què creiem, les nostres inclinacions i predileccions personals, etc.
Ens pot provocar una mica de vertigen o inseguretat pensar que estem decidint el nostre futur d’acord amb allò en què creiem i segons una idees que defensem, i témer que això pugui tenir poc o res a veure amb allò que ens permetria “guanyar-nos la vida”. En el nostre àmbit d’estudi, hi ha alguns tòpics que convé desmuntar, i aquest n’és un.
Pensem-hi: totes les actuacions socials són actuacions lingüístiques. En gairebé tot allò que fem, i en tot allò que percebem i ens envolta hi ha una actuació lingüística. Llengua escrita i llengua oral. Llegim els diaris o la propaganda, escoltem la ràdio i mirem la tele, resolem tràmits administratius, parlem amb gent, escrivim correus electrònics…; en el temps d’oci, llegim novel·les, revistes o guies per preparar un viatge, o aprofitem per muntar un moble o instal·lar un DVD seguint les instruccions d’ús, o experimentem amb receptes culinàries noves, anem al cinema o al teatre… I què es fa servir en totes aquestes actuacions socials? La llengua. A través de què ho percebem i ho transmetem tot? A través de la llengua.
Si tenim en compte tots aquests àmbits d’ús, si som conscients que en totes aquestes representacions socials el mitjà és la llengua, potser esvairem les incerteses i les pors, i potser arribarem a considerar que també és una decisió pragmàtica dedicar-nos professionalment a allò que ens agrada –la devoció– i a allò que volem fer, fidels a les nostres conviccions.
Mònica Montserrat Grau
Facebooktwitterpinterestlinkedinmail